Fa 6 anys
incomprensible
segurament són les poques ganes de fer colzes o l'evident necessitat d'actualitzar algun dia o altre aquest bloc, però he cregut oportú parlar sobre la consulta per la independència que hi va haver ahir a Sabadell, on una vegada més, va quedar demostrat que els diners no ho són pas tot per poder aconseguir un objectiu. Evidentment ho comparo amb el fracàs de la consulta de la Diagonal, on, amb molts més recursos tant econòmica com d'infraestructures, publicitat, etc., van aconseguir menys vots en una pregunta que no toca temes polítics ni comprometedors. En un principi semblava que tots els barcelonins havien d'anar a votar durant els dies de la consulta i, és que, és aquest el punt clau, aquesta consulta es va fer amb més d'un i de dos dies, i fins i tot l'últim dia havien d'anar a recollir vots per les cases per no ridiculitzar més la situació, però, i en les consultes populars? D'acord que es va fer el vot anticipat, però ni de bon tros representa el mateix. I ja no només parlem de vots, sinó de la publicitat que se'n va fer. Era necessari gastar-se la quantitat de diners que es van gastar per obtenir aquests resultats? En les consulta de Sabadell, i moltes altres, ni va haver ben bé prou, amb moltíssim menys, unes deu vegades menys, per aconseguir uns millors resultats. Sempre, evidentment, d'excepcions com podria ser Lleida on es va aconseguir el 8% de participació.
I en quant al sistema de votació, trobo vergonyós que en una ciutat com és Barcelona, "capital (a vegades malauradament) de Catalunya", hi haguessin els problemes que hi van haver. Sense saber si s'havia votat o no, podent votar en nom d'un altre, simulant votacions inexistents.... pena. Algun problema van tenir les consultes d'arreu del país? Jo crec que cap.Crec que aquí hi ha alguna cosa que no encaixa, però endavant Hereu, segueix al peu del canó i fes dimitir els qui no en tenen la culpa. No passa res, però la terra comença a tremolar.
Apocalíptics i integrats
A la dècada dels 60 van aparèixer dues postures entorn els mitjans de comunicació: els apocalíptics i els integrats. Dues maneres de veure el comportament de la societat davant el món de la comunicació i la cultura de masses, que Umberto Eco va exposar en el seu llibre Apocalíptics i integrats.
Umberto Eco
va néixer al 5 de gener de 1932 a Itàlia. Va ser un filòsof, escriptor i professor universitari. És conegut principalment per la seva novel•la, i més endavant pel•lícula, El nom de la Rosa (1980), on hi trobem temes del seu interès com és la filosofia o la cultura medieval. Creu en el mètode basat en la semiòtica, és a dir, tot allò relatiu als senyals o símptomes, per tant, defuig de les concepcions idealistes o metafísiques. També defensa que qualsevol cosa (concepte filosòfic, expressió artística, etc) s’ha de situar en un àmbit històric. Amb tot això, doncs, podem comprendre perquè Eco va tocar tants aspectes en els seus estudis.
Un d’aquests temes estudiats per Umberto Eco ha estat la cultura de masses. Ho podem veure a Apocalíptics i integrats (1965). En aquest estudi ens ensenya els mites moderns que hi ha actualment, conceptes de semiòtica, la cultura popular, els mitjans de comunicació, entre d’altres. A partir d’aquí ens presenta les dues postures: els apocalíptics i els integrats. Dins el primer grup hi podem trobar els aristòcrates i en el segon, personalitats com Shill, Bell o Friedman.
Defineix els apocalíptics com aquells que veuen l’avenç tecnològic i social com a signe de decadència, de catàstrofe. Tot allò que sigui novetat és vist en mals ulls, es neguen a reconèixer els bons canvis, ja que això suposaria canviar els cànons de la vida ja establerts. Per tant, són aquells que es queden amb el passat, els antics costums, antics mètodes, etc. Acusen els mitjans de comunicació de ser els culpables dels mals de la societat. “Si un nen no parla, no es relaciona o es mostra violent, és perquè els seus pares l’han deixat veure molta televisió o videojocs”. Prefereixen ser guiats que guiar, és a dir, són partidaris de tenir una autoritat que els imposi unes lleis i costums que no pas autoimposar-se les lleis. Consideren que les noves indústries o les noves tecnologies no ens oferiran res valuós, és més, ens portaran per un mal camí, cap a un futur que no volem. Per un apocalíptic no té sentit parlar de cultura de masses, ja que és impensable compartir qualsevol cultura per una massa.
Antagònicament trobem els integrats. Aquests, optimistes, aproven tot allò que prové dels mitjans de comunicació o les noves tecnologies. Viuen de la cultura, però no es preocupen per ella. Qualsevol cosa que tingui relació amb la comunicació, tecnologia o valors de futur, ja és suficient per qualificar-ho cegament com a bo. Creuen que la tecnologia en la cultura de masses (televisió, còmic, música, best-sellers, etc) ens proporciona coneixement i experiència i és un nou mètode d’aprenentatge. Segons Eco, els integrats són els que no volen ser guiats o que simplement no ho són, no pertanyen a cap organització o religió i tenen un auto aprenentatge. En definitiva, són els que s’han “incorporat” o integrat en els mitjans, és a dir, que necessiten conviure amb la presència d’aquests.
Umberto Eco també exposa que els apocalíptics critiquen tots els avenços perquè tampoc n’estan informats i desconeixen els processos de comunicació. Com hem dit anteriorment, aquest grup defensa la funció de l’emissor, però el que no tenen en compte, és que el receptor hi té molt a veure. El receptor o espectador és el que tria el que vol veure en qualsevol moment, i a partir d’aquí els missatges s’elaboren d’una manera o altre. A més a més, en l’actualitat podem gaudir d’una oferta informativa a l’instant, per tant, s’equivoquen a l’hora de dir que el receptor no pot actuar sobre l’emissor.
Entre aquestes dues postures hi hem de trobar un terme mig. Per fer-ho, hem d’estudiar-les totes dues i extreure allò que es pugui compartir i debatre per tal de construir una columna vertebral que seria la base de qualsevol cultura. Per exemple, els integrats també s’equivoquen alhora de defensar aferrissadament que la producció cultural és bona i que no s’ha de criticar; i els apocalíptics erren quan diuen que la cultura de masses no pot ser bona perquè és industrial i no s’adonen que ens pot aportar una gran quantitat de coneixement. Per tant, no ens hem de posicionar cap a cap banda, sinó que hem d’acceptar que hi ha una cultura de masses que ens envolta i que vulguem o no estem influïts per ella, és a dir, per la televisió, la premsa, la societat, la publicitat. Cada vegada passem més temps de la nostra vida enganxats a una pantalla, ja sigui de l’ordinador o de la televisió, i cada vegada més ho fem de forma individualitzada, això fa que cadascú pugui interactuar amb el contingut que es trobi al davant i que sigui l’usuari el que triï per quin camí vol anar.
La cultura del segle XX ha evolucionat molt gràcies, o per culpa, dels mitjans de comunicació, però ara potser molta gent s’adonarà que la televisió ja no és aquell instrument que es mirava amb companyia per entretenir-se, sinó que molt probablement el futur ens farà veure que aquesta pantalla pot devorar la societat. D’aquestes divergències de pensaments neixen doncs, les dues postures dels apocalíptics i els integrats.
Umberto Eco
va néixer al 5 de gener de 1932 a Itàlia. Va ser un filòsof, escriptor i professor universitari. És conegut principalment per la seva novel•la, i més endavant pel•lícula, El nom de la Rosa (1980), on hi trobem temes del seu interès com és la filosofia o la cultura medieval. Creu en el mètode basat en la semiòtica, és a dir, tot allò relatiu als senyals o símptomes, per tant, defuig de les concepcions idealistes o metafísiques. També defensa que qualsevol cosa (concepte filosòfic, expressió artística, etc) s’ha de situar en un àmbit històric. Amb tot això, doncs, podem comprendre perquè Eco va tocar tants aspectes en els seus estudis.Un d’aquests temes estudiats per Umberto Eco ha estat la cultura de masses. Ho podem veure a Apocalíptics i integrats (1965). En aquest estudi ens ensenya els mites moderns que hi ha actualment, conceptes de semiòtica, la cultura popular, els mitjans de comunicació, entre d’altres. A partir d’aquí ens presenta les dues postures: els apocalíptics i els integrats. Dins el primer grup hi podem trobar els aristòcrates i en el segon, personalitats com Shill, Bell o Friedman.
Defineix els apocalíptics com aquells que veuen l’avenç tecnològic i social com a signe de decadència, de catàstrofe. Tot allò que sigui novetat és vist en mals ulls, es neguen a reconèixer els bons canvis, ja que això suposaria canviar els cànons de la vida ja establerts. Per tant, són aquells que es queden amb el passat, els antics costums, antics mètodes, etc. Acusen els mitjans de comunicació de ser els culpables dels mals de la societat. “Si un nen no parla, no es relaciona o es mostra violent, és perquè els seus pares l’han deixat veure molta televisió o videojocs”. Prefereixen ser guiats que guiar, és a dir, són partidaris de tenir una autoritat que els imposi unes lleis i costums que no pas autoimposar-se les lleis. Consideren que les noves indústries o les noves tecnologies no ens oferiran res valuós, és més, ens portaran per un mal camí, cap a un futur que no volem. Per un apocalíptic no té sentit parlar de cultura de masses, ja que és impensable compartir qualsevol cultura per una massa.
Antagònicament trobem els integrats. Aquests, optimistes, aproven tot allò que prové dels mitjans de comunicació o les noves tecnologies. Viuen de la cultura, però no es preocupen per ella. Qualsevol cosa que tingui relació amb la comunicació, tecnologia o valors de futur, ja és suficient per qualificar-ho cegament com a bo. Creuen que la tecnologia en la cultura de masses (televisió, còmic, música, best-sellers, etc) ens proporciona coneixement i experiència i és un nou mètode d’aprenentatge. Segons Eco, els integrats són els que no volen ser guiats o que simplement no ho són, no pertanyen a cap organització o religió i tenen un auto aprenentatge. En definitiva, són els que s’han “incorporat” o integrat en els mitjans, és a dir, que necessiten conviure amb la presència d’aquests.
Umberto Eco també exposa que els apocalíptics critiquen tots els avenços perquè tampoc n’estan informats i desconeixen els processos de comunicació. Com hem dit anteriorment, aquest grup defensa la funció de l’emissor, però el que no tenen en compte, és que el receptor hi té molt a veure. El receptor o espectador és el que tria el que vol veure en qualsevol moment, i a partir d’aquí els missatges s’elaboren d’una manera o altre. A més a més, en l’actualitat podem gaudir d’una oferta informativa a l’instant, per tant, s’equivoquen a l’hora de dir que el receptor no pot actuar sobre l’emissor.
Entre aquestes dues postures hi hem de trobar un terme mig. Per fer-ho, hem d’estudiar-les totes dues i extreure allò que es pugui compartir i debatre per tal de construir una columna vertebral que seria la base de qualsevol cultura. Per exemple, els integrats també s’equivoquen alhora de defensar aferrissadament que la producció cultural és bona i que no s’ha de criticar; i els apocalíptics erren quan diuen que la cultura de masses no pot ser bona perquè és industrial i no s’adonen que ens pot aportar una gran quantitat de coneixement. Per tant, no ens hem de posicionar cap a cap banda, sinó que hem d’acceptar que hi ha una cultura de masses que ens envolta i que vulguem o no estem influïts per ella, és a dir, per la televisió, la premsa, la societat, la publicitat. Cada vegada passem més temps de la nostra vida enganxats a una pantalla, ja sigui de l’ordinador o de la televisió, i cada vegada més ho fem de forma individualitzada, això fa que cadascú pugui interactuar amb el contingut que es trobi al davant i que sigui l’usuari el que triï per quin camí vol anar.
La cultura del segle XX ha evolucionat molt gràcies, o per culpa, dels mitjans de comunicació, però ara potser molta gent s’adonarà que la televisió ja no és aquell instrument que es mirava amb companyia per entretenir-se, sinó que molt probablement el futur ens farà veure que aquesta pantalla pot devorar la societat. D’aquestes divergències de pensaments neixen doncs, les dues postures dels apocalíptics i els integrats.
La premsa groga
La premsa groga és aquella premsa de caràcter sensacionalista, és a dir, que pretén difondre notícies, fets, exageracions, etc., amb l’objectiu de causar sensació, cridar l’atenció de l’espectador.
La temàtica d’aquesta premsa gira entorn de les catàstrofes: crims, adulteris, violacions, embolics socials, tafaneries, etc., i per tal de causar més impressió va acompanyada de nombroses fotografies i informació detallada dels diferents casos. En estats com la Gran Bretanya trobem aquest tipus de periodisme en forma de “tabloids”, és a dir, diaris sensacionalistes de menor format que els diaris seriosos.
La premsa groga va néixer a Nova York, a finals del segle XIX, arran de la lluit
a periodística que hi va haver entre dos diaris: el New York World de joseph Pulitzer i el New York Journal de William Randolph Hearst.
Al 1883 Joseph Pulitzer comprà el New York World. Aquest diari es va convertir en un recull d’històries, escàndols i material sensacionalista. El mateix periodista, va dir que aquest diari seria utilitzat per destapar estafes, lluites i persones mal intencionades. Amb tot això, i especialment amb els dibuixos creats per Richard F. Oucault, “The wellow kid” (“el nen groc”) va aconseguir l’èxit que esperava.
William Randolph Hears, el 1895, va comprar el New York Mourning Journal i li va canviar el nom per New York Journal. Va seguir la mateixa línia que el seu rival Joseph Pulitzer, creant així una petita competició que s’aniria fent més gran. Per guanyar més vendes Randolph va complementar el diari amb un suplement en color. Aquest portava unes historietes de dibuixos creades pel mateix autor, Richard F. Outcault, amb un protagonista groc.
Tot aquest combat periodístic va comportar una evolució ens els diaris, ja que s’anaven introduint novetats en el món de la premsa com per exemple suplements en color, més fotografies, etc. També va tenir una petita influència en l’esclat de la Guerra de Cuba l’any 1898, a causa de la publicació de certes imatges que acusaven els espanyols de maltractar els cubans.
Més endavant, aquests dos diaris van ser acusats, per altres diaris més considerats, d’haver intensificat el to de certes notícies, fent que semblessin més importants del que eren o intensificant el to d’aquestes, i d’aquesta manera aconseguir augmentar el nombre de vendes.
El nom de premsa groga ve donat pel fet que el groc és un color que s’utilitza per denominar covardia, crueltat, perill (si el barregem amb el negre), mala sort, bogeria. És un color que pot significar moltes coses segons on es trobi i en el cas de la premsa groga, l’utilitzem perquè el groc també ens causa sensació, tal i com ho fan aquests diaris.
En l’actualitat podem trobar diversos exemples de premsa sensacionalista o periodisme sensacionalista sigui en el mitjà que sigui. Podem trobar una gran quantitat de diaris sensacionalistes en la premsa britànica, per exemple: The sun, News of the worl, Daily Star o Daily Expres, aquests dos últims van ser notícia en el cas de Madeleine i van haver de demanar disculpes públicament per les falses acusacions que havien fet a la família, fet que va provocar que la credibilitat d’aquest diari minvés.
També pode
m veure aquest tipus de periodisme per Internet. Ara amb aquest mitjà es poden actualitzar les notícies minut a minut i això fa que moltes vegades s’hagin de buscar els lectors per la via del sensacionalisme.
La temàtica d’aquesta premsa gira entorn de les catàstrofes: crims, adulteris, violacions, embolics socials, tafaneries, etc., i per tal de causar més impressió va acompanyada de nombroses fotografies i informació detallada dels diferents casos. En estats com la Gran Bretanya trobem aquest tipus de periodisme en forma de “tabloids”, és a dir, diaris sensacionalistes de menor format que els diaris seriosos.
La premsa groga va néixer a Nova York, a finals del segle XIX, arran de la lluit
a periodística que hi va haver entre dos diaris: el New York World de joseph Pulitzer i el New York Journal de William Randolph Hearst.Al 1883 Joseph Pulitzer comprà el New York World. Aquest diari es va convertir en un recull d’històries, escàndols i material sensacionalista. El mateix periodista, va dir que aquest diari seria utilitzat per destapar estafes, lluites i persones mal intencionades. Amb tot això, i especialment amb els dibuixos creats per Richard F. Oucault, “The wellow kid” (“el nen groc”) va aconseguir l’èxit que esperava.
William Randolph Hears, el 1895, va comprar el New York Mourning Journal i li va canviar el nom per New York Journal. Va seguir la mateixa línia que el seu rival Joseph Pulitzer, creant així una petita competició que s’aniria fent més gran. Per guanyar més vendes Randolph va complementar el diari amb un suplement en color. Aquest portava unes historietes de dibuixos creades pel mateix autor, Richard F. Outcault, amb un protagonista groc.
Tot aquest combat periodístic va comportar una evolució ens els diaris, ja que s’anaven introduint novetats en el món de la premsa com per exemple suplements en color, més fotografies, etc. També va tenir una petita influència en l’esclat de la Guerra de Cuba l’any 1898, a causa de la publicació de certes imatges que acusaven els espanyols de maltractar els cubans.
Més endavant, aquests dos diaris van ser acusats, per altres diaris més considerats, d’haver intensificat el to de certes notícies, fent que semblessin més importants del que eren o intensificant el to d’aquestes, i d’aquesta manera aconseguir augmentar el nombre de vendes.
El nom de premsa groga ve donat pel fet que el groc és un color que s’utilitza per denominar covardia, crueltat, perill (si el barregem amb el negre), mala sort, bogeria. És un color que pot significar moltes coses segons on es trobi i en el cas de la premsa groga, l’utilitzem perquè el groc també ens causa sensació, tal i com ho fan aquests diaris.
En l’actualitat podem trobar diversos exemples de premsa sensacionalista o periodisme sensacionalista sigui en el mitjà que sigui. Podem trobar una gran quantitat de diaris sensacionalistes en la premsa britànica, per exemple: The sun, News of the worl, Daily Star o Daily Expres, aquests dos últims van ser notícia en el cas de Madeleine i van haver de demanar disculpes públicament per les falses acusacions que havien fet a la família, fet que va provocar que la credibilitat d’aquest diari minvés.
També pode
m veure aquest tipus de periodisme per Internet. Ara amb aquest mitjà es poden actualitzar les notícies minut a minut i això fa que moltes vegades s’hagin de buscar els lectors per la via del sensacionalisme.Va com va
I de cop i volta la vida pot donar girs inesperats. Les rutines de cada dia canvien. No te n'adones, però estàs sotmès a canvis constants que a vegades poden repercutir en tot el que t'envolta. Canvis que poden ser perjudicials o grans benefactors en la quotidianitat. No se sap qui en té la culpa. Potser una gallina va pondre un nou que va crear una altra gallina i d'aquesta en va sortir una altra. Qui sap si l'ou va sortir del no-res tot creant una nova vida. Però són qüestions permanents que qui sap si s'arribaran a resoldre. Problemes com aquests n'hi ha molts. Per sort, n'hi ha d'altres que potser sí que es poden solucionar, d'una manera o d'una altra. Però, i aquests canvis qui els resol? Els bons canvis són plens d'esperança i il·lusió, en canvi, els inoportuns no proporcionen aquest anhel de futur. Tot i això en els dos casos ens hi hem de llençar. Qui sap si més endavant aquest gir ens dóna a conèixer allò que no ens havíem pensat mai que trobaríem. Tal com dirien els avis del Casal Rock (o els autors de la lletra): Llença't, cada instant és únic i no es repetirà.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
