A la dècada dels 60 van aparèixer dues postures entorn els mitjans de comunicació: els apocalíptics i els integrats. Dues maneres de veure el comportament de la societat davant el món de la comunicació i la cultura de masses, que Umberto Eco va exposar en el seu llibre Apocalíptics i integrats.
Umberto Eco
va néixer al 5 de gener de 1932 a Itàlia. Va ser un filòsof, escriptor i professor universitari. És conegut principalment per la seva novel•la, i més endavant pel•lícula, El nom de la Rosa (1980), on hi trobem temes del seu interès com és la filosofia o la cultura medieval. Creu en el mètode basat en la semiòtica, és a dir, tot allò relatiu als senyals o símptomes, per tant, defuig de les concepcions idealistes o metafísiques. També defensa que qualsevol cosa (concepte filosòfic, expressió artística, etc) s’ha de situar en un àmbit històric. Amb tot això, doncs, podem comprendre perquè Eco va tocar tants aspectes en els seus estudis.
Un d’aquests temes estudiats per Umberto Eco ha estat la cultura de masses. Ho podem veure a Apocalíptics i integrats (1965). En aquest estudi ens ensenya els mites moderns que hi ha actualment, conceptes de semiòtica, la cultura popular, els mitjans de comunicació, entre d’altres. A partir d’aquí ens presenta les dues postures: els apocalíptics i els integrats. Dins el primer grup hi podem trobar els aristòcrates i en el segon, personalitats com Shill, Bell o Friedman.
Defineix els apocalíptics com aquells que veuen l’avenç tecnològic i social com a signe de decadència, de catàstrofe. Tot allò que sigui novetat és vist en mals ulls, es neguen a reconèixer els bons canvis, ja que això suposaria canviar els cànons de la vida ja establerts. Per tant, són aquells que es queden amb el passat, els antics costums, antics mètodes, etc. Acusen els mitjans de comunicació de ser els culpables dels mals de la societat. “Si un nen no parla, no es relaciona o es mostra violent, és perquè els seus pares l’han deixat veure molta televisió o videojocs”. Prefereixen ser guiats que guiar, és a dir, són partidaris de tenir una autoritat que els imposi unes lleis i costums que no pas autoimposar-se les lleis. Consideren que les noves indústries o les noves tecnologies no ens oferiran res valuós, és més, ens portaran per un mal camí, cap a un futur que no volem. Per un apocalíptic no té sentit parlar de cultura de masses, ja que és impensable compartir qualsevol cultura per una massa.
Antagònicament trobem els integrats. Aquests, optimistes, aproven tot allò que prové dels mitjans de comunicació o les noves tecnologies. Viuen de la cultura, però no es preocupen per ella. Qualsevol cosa que tingui relació amb la comunicació, tecnologia o valors de futur, ja és suficient per qualificar-ho cegament com a bo. Creuen que la tecnologia en la cultura de masses (televisió, còmic, música, best-sellers, etc) ens proporciona coneixement i experiència i és un nou mètode d’aprenentatge. Segons Eco, els integrats són els que no volen ser guiats o que simplement no ho són, no pertanyen a cap organització o religió i tenen un auto aprenentatge. En definitiva, són els que s’han “incorporat” o integrat en els mitjans, és a dir, que necessiten conviure amb la presència d’aquests.
Umberto Eco també exposa que els apocalíptics critiquen tots els avenços perquè tampoc n’estan informats i desconeixen els processos de comunicació. Com hem dit anteriorment, aquest grup defensa la funció de l’emissor, però el que no tenen en compte, és que el receptor hi té molt a veure. El receptor o espectador és el que tria el que vol veure en qualsevol moment, i a partir d’aquí els missatges s’elaboren d’una manera o altre. A més a més, en l’actualitat podem gaudir d’una oferta informativa a l’instant, per tant, s’equivoquen a l’hora de dir que el receptor no pot actuar sobre l’emissor.
Entre aquestes dues postures hi hem de trobar un terme mig. Per fer-ho, hem d’estudiar-les totes dues i extreure allò que es pugui compartir i debatre per tal de construir una columna vertebral que seria la base de qualsevol cultura. Per exemple, els integrats també s’equivoquen alhora de defensar aferrissadament que la producció cultural és bona i que no s’ha de criticar; i els apocalíptics erren quan diuen que la cultura de masses no pot ser bona perquè és industrial i no s’adonen que ens pot aportar una gran quantitat de coneixement. Per tant, no ens hem de posicionar cap a cap banda, sinó que hem d’acceptar que hi ha una cultura de masses que ens envolta i que vulguem o no estem influïts per ella, és a dir, per la televisió, la premsa, la societat, la publicitat. Cada vegada passem més temps de la nostra vida enganxats a una pantalla, ja sigui de l’ordinador o de la televisió, i cada vegada més ho fem de forma individualitzada, això fa que cadascú pugui interactuar amb el contingut que es trobi al davant i que sigui l’usuari el que triï per quin camí vol anar.
La cultura del segle XX ha evolucionat molt gràcies, o per culpa, dels mitjans de comunicació, però ara potser molta gent s’adonarà que la televisió ja no és aquell instrument que es mirava amb companyia per entretenir-se, sinó que molt probablement el futur ens farà veure que aquesta pantalla pot devorar la societat. D’aquestes divergències de pensaments neixen doncs, les dues postures dels apocalíptics i els integrats.
Umberto Eco
va néixer al 5 de gener de 1932 a Itàlia. Va ser un filòsof, escriptor i professor universitari. És conegut principalment per la seva novel•la, i més endavant pel•lícula, El nom de la Rosa (1980), on hi trobem temes del seu interès com és la filosofia o la cultura medieval. Creu en el mètode basat en la semiòtica, és a dir, tot allò relatiu als senyals o símptomes, per tant, defuig de les concepcions idealistes o metafísiques. També defensa que qualsevol cosa (concepte filosòfic, expressió artística, etc) s’ha de situar en un àmbit històric. Amb tot això, doncs, podem comprendre perquè Eco va tocar tants aspectes en els seus estudis.Un d’aquests temes estudiats per Umberto Eco ha estat la cultura de masses. Ho podem veure a Apocalíptics i integrats (1965). En aquest estudi ens ensenya els mites moderns que hi ha actualment, conceptes de semiòtica, la cultura popular, els mitjans de comunicació, entre d’altres. A partir d’aquí ens presenta les dues postures: els apocalíptics i els integrats. Dins el primer grup hi podem trobar els aristòcrates i en el segon, personalitats com Shill, Bell o Friedman.
Defineix els apocalíptics com aquells que veuen l’avenç tecnològic i social com a signe de decadència, de catàstrofe. Tot allò que sigui novetat és vist en mals ulls, es neguen a reconèixer els bons canvis, ja que això suposaria canviar els cànons de la vida ja establerts. Per tant, són aquells que es queden amb el passat, els antics costums, antics mètodes, etc. Acusen els mitjans de comunicació de ser els culpables dels mals de la societat. “Si un nen no parla, no es relaciona o es mostra violent, és perquè els seus pares l’han deixat veure molta televisió o videojocs”. Prefereixen ser guiats que guiar, és a dir, són partidaris de tenir una autoritat que els imposi unes lleis i costums que no pas autoimposar-se les lleis. Consideren que les noves indústries o les noves tecnologies no ens oferiran res valuós, és més, ens portaran per un mal camí, cap a un futur que no volem. Per un apocalíptic no té sentit parlar de cultura de masses, ja que és impensable compartir qualsevol cultura per una massa.
Antagònicament trobem els integrats. Aquests, optimistes, aproven tot allò que prové dels mitjans de comunicació o les noves tecnologies. Viuen de la cultura, però no es preocupen per ella. Qualsevol cosa que tingui relació amb la comunicació, tecnologia o valors de futur, ja és suficient per qualificar-ho cegament com a bo. Creuen que la tecnologia en la cultura de masses (televisió, còmic, música, best-sellers, etc) ens proporciona coneixement i experiència i és un nou mètode d’aprenentatge. Segons Eco, els integrats són els que no volen ser guiats o que simplement no ho són, no pertanyen a cap organització o religió i tenen un auto aprenentatge. En definitiva, són els que s’han “incorporat” o integrat en els mitjans, és a dir, que necessiten conviure amb la presència d’aquests.
Umberto Eco també exposa que els apocalíptics critiquen tots els avenços perquè tampoc n’estan informats i desconeixen els processos de comunicació. Com hem dit anteriorment, aquest grup defensa la funció de l’emissor, però el que no tenen en compte, és que el receptor hi té molt a veure. El receptor o espectador és el que tria el que vol veure en qualsevol moment, i a partir d’aquí els missatges s’elaboren d’una manera o altre. A més a més, en l’actualitat podem gaudir d’una oferta informativa a l’instant, per tant, s’equivoquen a l’hora de dir que el receptor no pot actuar sobre l’emissor.
Entre aquestes dues postures hi hem de trobar un terme mig. Per fer-ho, hem d’estudiar-les totes dues i extreure allò que es pugui compartir i debatre per tal de construir una columna vertebral que seria la base de qualsevol cultura. Per exemple, els integrats també s’equivoquen alhora de defensar aferrissadament que la producció cultural és bona i que no s’ha de criticar; i els apocalíptics erren quan diuen que la cultura de masses no pot ser bona perquè és industrial i no s’adonen que ens pot aportar una gran quantitat de coneixement. Per tant, no ens hem de posicionar cap a cap banda, sinó que hem d’acceptar que hi ha una cultura de masses que ens envolta i que vulguem o no estem influïts per ella, és a dir, per la televisió, la premsa, la societat, la publicitat. Cada vegada passem més temps de la nostra vida enganxats a una pantalla, ja sigui de l’ordinador o de la televisió, i cada vegada més ho fem de forma individualitzada, això fa que cadascú pugui interactuar amb el contingut que es trobi al davant i que sigui l’usuari el que triï per quin camí vol anar.
La cultura del segle XX ha evolucionat molt gràcies, o per culpa, dels mitjans de comunicació, però ara potser molta gent s’adonarà que la televisió ja no és aquell instrument que es mirava amb companyia per entretenir-se, sinó que molt probablement el futur ens farà veure que aquesta pantalla pot devorar la societat. D’aquestes divergències de pensaments neixen doncs, les dues postures dels apocalíptics i els integrats.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada