De fons, les gotes de pluja espetegaven contra els vidres entelats de l’habitació. Les petites esferes regalimaven vidre avall de manera que era difícil entreveure el paisatge que ens oferia l’altra part de la finestra. La melodia de Beethoven, una vegada i una altra, era la dominadora del moment. Feia dies que intentava que aquell passatge li sortís, però per més que ho intentés d’una manera o d’una altra les seves mans no li eren massa favorables.
Va decidir aixecar-se del tamboret negre. Necessitava relaxar-se. Tenia el concert al cap de pocs dies i masses petits detalls per posar a lloc. Es va dirigir cap el balancí, situat al costat de la finestra. L’escalfor de l’estufa en comparació amb el gèlid hivern que estava passant li feia agafar esgarrifances. Es va recordar del seu professor de piano, el qual setmana rere setmana sempre l’ajudava i animava quan les notes es resistien a posar-se a lloc. Sempre li deia que havia de ser fràgil però concisa en els atacs sobre els llargs rectangles blancs i negres. Era una de les coses que més li costaven. La força concreta que havien d’exercir els seus dits sobre les tecles de marfil li era complicada de mesurar.
Va deixar enrere el paisatge borrós i va tornar cap al piano negre. Majestuós. Va agafar aire, com en un instrument de vent, però en aquest cas l’aire es va transformar en acurada flexibilitat. L’harmonia que oferien aquell conjunt de notes deixaven enlluernat fins el mateix compositor alemany, però sempre arribava al compàs catorze, el maleït compàs catorze. Necessitava la perfecció. Aquest cop, però, concentrada, va superar amb èxit el petit però important obstacle. No obstant, el seu professor sempre li deia que per aconseguir realment una cosa l’havies de repetir unes vint-i-cinc vegades abans de donar-la absolutament per bona. Així doncs, va tornar a agafar aire, va elevar les mans i va deixar que, concentrada, el moviment dels braços, canells, mans i dits fessin el seu recorregut, gairebé de memòria. Ara només en faltaven unes vint-i-dues.
Polint detall per detall, repetint compàs per compàs, acord per acord i nota per nota. El dia del concert va arribar. La Marta, amb el seu vestit negre comprat per l’ocasió i acompanyat d’unes enlluernadores sabates esperava amb una nerviositat desmesurada que li arribés el moment. Va sentir com la presentadora dirigia unes paraules al públic entusiasta i motivat. Després dels aplaudiments, va arribar el seu torn. El Marc, el seu professor, mirava esperançat la seva alumna. Havia arribat el moment de la posada en escena del treball realitzat durant tots aquells dies i mesos. Enmig dels aplaudiments i les mirades, la Marta va sortir tot respirant profundament per treure’s el malestar que tenia a la panxa. Va enretirar el seient i es va col·locar. Ben bé semblava un d’aquells pianistes tan importants que surten per la televisió i que deixen bocabadat fins i tot als espectadors més ignorants de la música. Va mirar de reüll al seu professor mentre aquest li feia un senyal d’aprovació. Un somriure es va dibuixar a la cara de la intèrpret i respirant com ho fan els més grans bufadors, es va deixar portar pel fil de la melodia de la sonata.
Semblava mentida, l’esforç que li havia suposat tot aquell gran treball de llargues hores havia donat fruit. I és que, la satisfacció que li va donar la composició de l’obra des de la primera nota despullada fins l’última nota totalment vestida, només la podien entendre aquells que com ella havien assolit el treball desitjat.
Acabada l’obra, el públic dempeus li va oferir un calorós aplaudiment. Mentrestant ella, només sentia la felicitat d’haver vençut exitosament el compàs catorze i el quinze, i el setze...
